Per mi lo més dificil de la vellesa no és la soletat, sino la dependència.
Els anys passen de puntetes, silenciosos, parlant fluixet ...i de sobte ens mirem al mirall i ens asustem!
I no només ens envelleixen els anys, també els problemes que hem d'afrontar dia a dia, les malalties, les dificultats emocionals... devant nostre tenim , o ja hem tingut, pares i avis que ens ensenyen el cami.
Per això ens hem de cuidar, d'estimar molt, viure totes les hores de cada dia amb la major intensitat que es pugui, mantenir la ment activa i el cos en forma tot el que es pugui.
No hi ha màgia que aturi el pas del temps ni dels seus efectes, pero no m'agrada la lletjor que s'hi entreveu, encara que tothom dirà que la vellesa té també el seu encant, malgrat les arrugues, les crosses o els bolquers, per dir només deterioraments físics. Ja si ens possem en qüestions mentals, és molt trist i patètic veure éssers estimats en franca pèrdua de facultats. I la impotència de no poder fer res et fa sentir molt malament.
Es llei de vida, ja ho sé. Pero no m'agrada. I tots hi anem de cap.
© Text: Agnès Trilla Bonet (facebook, 11/11/21)
© Imatge: Internet autor desconegut
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada